aEsparreguera.com

Pàgina principal >> Articles d'Opinió >> El cinema inexistent

Contacte

aEsparreguera

General

Plànol del municipi

El cinema inexistent

Article realitzat per: Joaquim Parera

De vegades es com si només existís un tipus de cinema, el de les grans “MAJORS” americanes i es deixen de banda estrenes de autors consagrats, grans professionals i artistes que lluny d’apuntar-se a formes estètiques “de moda” segueixen fidels a la màxima de explicar una història de la millor manera possible i donar el seu punt de vista i demanar el punt de vista de l’espectador sobre el que estem veient a la pantalla.

Aquest seria el cas de LAS MALAS HIERBAS (les herbes folles) d’Alain Resnais, film que data de l’any 2009 i que aquí ens ha arribat amb TRES!!! Anys de retard, la raó? En podríem dir un parell, la primera es que els grans mitjans de comunicació ja no s’interessen per aquest tipus de cinema, allunyat del “GLAMOUR” i la parafernàlia del cinema de gran pressupost i amb estrelles mediàtiques, també el públic s’ha desinteressat per aquest tipus de cinema, però quan a un el bombardegen amb propagandes contínues de els grans èxits doncs amb el temps, s’oblida de que hi ha altres coses, per altra banda la nova intel•lectualitat considera que no només el cinema si no l’art i la cultura en general ha de ser divertit i espectacular i ha de servir per no pensar, però si l’art no ens fa pensar en la vida i el mon... de que serveix?.

El film LAS MALAS HIERBAS comença amb un fet trivial, l’estirament d’un bolso del que ha estat víctima el personatge interpretat per SABINE AZÉMA, posteriorment la documentació es trobada per ANDRÈ DUSSOLIER, un personatge curiós, per no dir directament estrany.
A partir de la trobada dels documents de la dona comença un estrany jo en que el espectador es troba implicat, es tracta de qui es qui en aquest film, que els passa als personatges i que es el que senten i perquè del personatge de Dussolier s’ens diu que està fitxat per la policia, però no s’ens diu perquè, així es possible que potser algun cop va fer alguna cosa, però que el que va fer li dona més importància ell mateix que no pas la policia o la resta de les persones, ens trobem doncs amb un home recelós de tots els que no fan el mateix que ell, i dels que malfia, de vegades per les raons més estúpides, en canvi ell demana constantment confiança i en certa manera una certa obediència, amb el transcorre del film veiem que tota la desconfiança que sent en vers els altres es sempre infundada i es possible que el seu delicte fos simplement imaginari.

El personatge de Azéma no es menys curiós, dona de poc més de 50 anys, soltera i que te el costum de comprar les sabates únicament a una botiga i que nom,és li agrada que la atengui una de les dependentes, cap altre.

Segons ella te una malformació als peus, però això no ho sabem del cert, podrien ser també fantasies d’ella, una necessitat irracional de comprar les sabates sempre en el mateix lloc i se atesa sempre per la mateixa dependenta.

Aquests dos personatges es troben, però Azèma desconfia d’ell, el considera un psicòpata, potser ho es ja que el seu comportament es molt estrany.

Ell intenta constantment contactar amb ella i no només això, la vol conèixer i mantenir una relació amb ella, ell considera que està amb aquest dret.

De fet son dos personatges que tenen molt en comú, ell es un fanàtic dels avions i la història de la aviació, ella es pilot d’avions no comercials i s’està preparant per pilotar un SPITFIRE de la segona guerra mundial recuperat per uns col•leccionistes.

Però de fet que en sabem d’aquests personatges? Ell va realment fer alguna cosa prou greu com per estar fitxat? O es simplement una al•lucinació de la seva memòria?

Perquè ella es com es? Perquè rebutja a tots els homes que se li presenten? Que tem?

I perquè finalment accepta els tractes amb Dussolier?.

Resnais ens planteja preguntes i ens fa fer un viatge cap a la ment dels personatges, amb les seves pors, sentiments, dèries i recels, això si sempre des de una ironia subterrània que fa que no podem deixar de plantejar-nos preguntes sobre els personatges i disfressant el que podria ser un thriller en un drama còmic.

Vosaltres no se, però a un cineasta que fa això li dic mestre, perquè al cap i a la fi un director que ja fa 60 anys que ens explica històries i que te el valor de explicar-les a la seva manera sense necessitat d’imitar a ningú, es un mestre.

Joaquim Parera

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?