Seguint parlant del film LAS MALAS HIERBAS de Resnais hi ha una imatge al film que em va fer retornar sensacions que creia oblidades (i no em refereixo només a la sensació de veure cinema fet amb cara i ulls).
En un moment del film, el protagonista surt d’un cinema, es de nit i es la darrera sessió, quan surt els llums del cinema s’apaguen: els llums d’entrada, els rètols, els que il•luminen els cartells... tot al voltant del cinema s’enfosqueix.
Això em va retornar a la sensació que tenia quan estant vivint a Barcelona anava sovint al cinema els diumenges a la nit, a la sessió de les deu del vespre.
Quan sortia (que devia ser passada mitja nit ), la sortida era penombrosa, sorties al carrer i les portes es tancaven al teu darrera, els llums s’apagaven i tu et quedaves sol al carrer, com si et fessin fora i una mica perdut, només tenies la solitud del instant, el record del que has vist i sentit i uns carrers solitaris i foscos d’una ciutat que semblava morta.
En aquell moment em sentia com si algú em digués: ja esta, has acabat una etapa de la teva vida, has liquidat una altra setmana, un altre dia, ara et quedes fora i has de tornar a casa, caminaràs sol per els carrers d’aquesta ciutat, només t’acompanyarà el so de les teves passes, tindràs temps de sentir-te trist si vols, no podràs riure per el que has vist i sentit dintre del cinema, ni emocionar-te, aprofita per pair el que te’m donat i després, si vols treu les teves conclusions, però no ara, ara has d’aprofitar la foscor i la solitud, perquè ara els llums s’apaguen i si vols tornar a entrar a aquest mon que es menja el temps durant unes hores hauràs d’esperar, ara el que de moment et queda es caminar per els carrers de la ciutat.
Aquest sensació només la tenia quan sortia de darrera sessió, quan sortia de la sessió de les sis o les vuit, era diferent, trobar-se amb les cares que havien de entrar, algunes amb mirada interrogant, com si ens preguntessin com era la pel•lícula que em vist, si ens ha fet riure, plorar, emocionar o ens ha deixat indiferent, que parlaven entre ells de las pel•lícula que estan a punt d’anar a veure... sortir d’aquestes sessions de mitja tarda era com trobar-se una mica amb un torrent de vida.
Joaquim Parera |
Article realitzat per: Joaquim Parera
Desembre
