Els darrers esdeveniments al Parlament han fet ressonar de nou amb força la idea de construïr una força catalanista d’esquerres que sigui alternativa de govern.

Catalanista i d’esquerres. Aquest era l’esperit dels tripartits. Quan el PSC era PSC i quan ERC va apostar per intentar millorar les relacions amb Espanya, acompanyant el PSC, en aquells moments en que Zapatero semblava disposat a reconèixer la pluralitat nacional de l’Estat, i tot amb el suport d’ICV, que mai ha amagat el seu federalisme. Tres partits progressistes, que es convertien en alternativa a Convergència i Unió. Llavors les esquerres van ser capaçes de portar Catalunya a l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia. Després tothom sap que va passar.

Avui el PSC, dividit com mai per les qüestions nacionals, i perdut en les qüestions socials per la mala gestió de la crisi per part del govern del PSOE (coses d’estar subordinats). ERC en el seu millor moment després d’haver pagat el fet d’haver apostat pels governs tripartits. Però val a dir que sense aquesta aposta d’ERC, avui no seriem on som. ICV ha avançat en el sobiranisme, i tot i parlar de federalisme, ja són moltes les veus que parlen obertament d’independència. En l’espai més d’esquerra hi trobem les CUP, que són (crec) una part importantíssima i valuosa a nivell ideològic per a l’esquerra.

Tenim el panorama que tenim, i el cert és que estem en el moment més apassionant de la historia recent del nostre petit país. I les esquerres no poden quedar-se al marge d’aquest moment, i encara menys afrontar-lo amb petites lluites per aviam qui aconsegueix els votants dels altres. No es tracta d’omplir petits espais polítics, es tracta d’omplir tot l’espai del centre cap a l’esquerra, i com més a l’esquerra millor.

El 2003 les esquerres, per separat, van saber trobar els punts en comú per formar govern. Avui s’han de trobar els punts en comú que les tornin a unir, pero ara per crear una gran força que sigui capaç per si sola d’esdevenir una alternativa d’esquerres per a Catalunya. Els esdeveniments que vindrán necessiten que siguem capaços de fer-la posible.

Avui és més necessari que mai que siguem capaços de renovar l’esquerra. Perquè “ser d’esquerra no és posar-se una etiqueta a l’esquena i ja està. Imagino què és un reqüestionar-se a un mateix cada dia i a l’entorn social, polític i cultural que t’envolta” tal i com va dir Llach en el seu concert de comiat. I amb tot el que ha passat les esquerres no poden restar inmòbils i veure-les venir. Les esquerres han de replantejar-se molts temes.

Ens cal plantejar-nos conceptes com progressisme, republicanisme, socialisme… i fusionar-los en un nou marc ideològic: el de la (re)nova(da) esquerra catalana.

Només de pensar en aquests conceptes em venen al cap noms com Raül Romeva, Josep Huguet, Joan Tardà, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Castells, Joan Manuel Tresserras, Josep-Lluís Carod Rovira, Josep Ramoneda… només per dir-ne uns quants. Persones d’una capacitat intel.lectual enorme, i amb la experiència necessària per poder desenvolupar aquest nou marc ideològic i de renovació de les esquerres que faci possible la confluència de les esquerres en un únic espai. I parlem d'esquerres, perquè són molts els matisos com per parlar d'esquerra en singular. La força de les esquerres està en el pluralisme i en la capacitat de poder-se desenvolupar i transformar.

Parlar de la formació d'una gran força a partir de la confluència de les diferents opcions actuals vol dir aprofundir en el debat sobre la regeneració política. Un debat limitat fins ara a les estructures internes de les organitzacions, a la renovació de lideratges... però que cal fer avançar cap a la regeneració dels partits, i això vol dir desaparició de partits i creació de nous, i que el dinamisme en la creació i dissolució de partits esdevingui un fet normal.

Pensar que alguna de les formacions polítiques actuals de l'esquerra catalana pot esdevenir per sí sola una alternativa majoritària, és difícil. Per tant la via més efectiva és la confluència en un únic espai que sigui plural. Una organització del segle XXI, dinàmica, oberta, horitzontal, viva ideològicament...

Sergi Santamaria