Aquest diumenge 20 de gener de 2019 va tenir lloc al teatre del Patronat Parroquial d’Esparreguera la segona presentació a concurs del Novè certamen Josep Borràs i Farrés, concurs de teatre, amb la comèdia titulada “Aquí no paga ni Déu”, de Dario Fo. A càrrec del grup de teatre Inestable Ceretana, de Puigcerdà.
El grup de teatre Inestable Ceretana va ser fundat l’any 2003, És una companyia teatral ja coneguda a Esparreguera, gràcies a les diverses participacions que han fet sobre el nostres escenaris. No és doncs, un grup novell. Al contrari, molt bregada per els anys de bona feia feta, havent treballat els més diversos gèneres i autors teatrals.
Ja l’any 2017 el diari Regió7 publicava que a Puigcerdà es vivia la seva era daurada del seu teatre amateur gràcies a la companyia Inestable Ceretana. Tot fer-nos recordar de que “la companyia acumula 200 premis des de que es va crear, fa 12 anys. En els últims mesos el ritme de premis s’ha multiplicat. La temporada passada en va guanyar 52. Les vitrines de la Inestable tenen trofeus dels concursos d’Olesa de Montserrat, Calella, Tàrrega o Esparreguera...”
Un barri obrer de la ciutat italiana de Milà esdevindrà l’epicentre argumental d’aquesta obra. En la que sens presenta genèricament el patiment de moltes famílies per arribar a final de mes.
L’encariment dels aliments d’una manera abusiva i descontrolada esdevindrà el detonant del fil d’aquesta obra de Dario Fo. Una realitat que molt bé podríem situar en qualsevol barri de una gran ciutat i també en qualsevol època. Inclosa l’actual.
Que millor que es sempre interpretar la crua realitat en clau de comèdia.
El tret de sortida d’aquesta obra teatral és doncs el patiment i les estretors que pateixen moltes famílies, D’ahir, d’avui i per desgràcia del demà en algun lloc [fiqueu aquí, si voleu, també la realitat de molts pensionistes] que malgrat i tot de treballar -i molt- o de tenir pensions de pobresa, tenen dificultats per arribar a final de mes. O be tenen la nevera buida o mig buida a mig mes.
Es dir, ens presenta la realitat del sobreviure o del malviure, mentre els preus van pujant més, més i més, i la sensació de que la classe obrera esdevé sempre els grans abandonats dels polítics, siguin o no, de dretes o esquerres.
L’any 1973, data del naixement de “Aquí no paga ni Déu” recordareu que anaven mal dades. La anomenada crisis del petroli va ficar a les cordes i en greus dificultats a moltes economies de les dites democràcies. Una clatellada, una crisis econòmica, que demostraria que molt dels països considerats fins llavors es consideraven Potencies del nostre mon tenien de fet uns peus de fang. Tanmateix, els de baix de tot, sempre els i toca de viure la pitjor part.
L’encariment de preus és també una realitat recorrent al llarg dels anys. I aquesta divertida comèdia ens situarà dins la dinàmica dels preus galàctics dels aliments de primera necessitat. Els abusos ha portat a la protesta i la protesta al fet de decidir emportar-se els aliments sense pagar. Una mena de resistència civil per la puja dels preus. I vet que aquí arranca la nostra història “Aquí no paga ni Déu”.
Dues amigues es troben després de tant singular assalt en la que una d’elles, hi ha participat, emportant-se varies bosses de queviures..
Tanmateix, ara apareix el problema de com amagar les mercaderies aconseguides dels rigorosos amants de la llei, els marits, i dels escorcolls de la policia a la recerca dels queviures i llurs lladregots.
La imaginació de les mullers per salvar la situació no te límits: amagatalls dintre casa, al casalot del Pare sense que ho sàpiga Ell; embarassos miraculosos amb la barrigona grossa d’un dia per altre… tot val...
Tanmateix tenim en paral·lel als dos marits. De ideologia diferent, que els espectadors veuran com aniran vivint una mena d’evolució marcada per la mes dura realitat. Els obrers honrats no tenen ni per menjar ni per pagar les despeses bàsiques de la llar. Al final, moguts per les circumstàncies, esdevindran també Ells furtadors d’uns sacs de farina, d’un camió accidentats, i per tant, també perseguits per la llei…
El pres de la primera meitat de la obra recau en els papers de l’Antonia, interpretada per l’actriu Teresa Pérez de Rozas, i la Margherita, a càrrec de l’actriu Laura Rodríguez, que son les encarregades de situar el fil de la història al públic. Més endavant aniran incorporant-se altres simpàtics personatges.
El marit que desconeix el robati, de nom Giovanni, a càrrec del Xavier Piguillem, les forces de la autoritat a la cacera dels lladres i autors del robatori, amb dos personatges singulars, l’Inspector, encarnat per Julio Loscertales –val a dir que interpreta un segon paper dins d’aquesta obra, el del Pare-, i els Brigada de carabinieris, a mans del Mingo Rubio.
No ens deixem pas al obrer Luigi a càrrec del Joan Montiel, l’amic de confiança del Giovanni; i al Berni Nebreda en el seu paper d’empleat de la funerària. Perquè en aquesta divertida comèdia tindrem també un taüt amunt i avall, al menjador de la casa, i finalment dintre de l’armari…
Tots els personatge tenen el seu moment de gloria. Com sempre hauria d’ésser.
El grup de teatre Inestable Ceretana baix la direcció del Xavier Piguillem i Sánchez va connectar i va aconseguir una vegada mes de fer la màgia de fer riure al nostre públic esparreguerí en nombroses vegades...
El proper diumenge més teatre a Esparreguera.
Lluis Artigas Jorba